No hi ha camí, ni retorn, ni promesa

 

Vull aprendre a sortir de la gàbia,
però cada intent només em recorda
que els barrots són dius meu.

Em sento perdut en aquest món
que s'encongeix com una habtitació sense finestres,
on l'aire pesa i el temps no avança.

Sempre em veig buscant,
esgarrapant parets que no cedeixen
per acabar tornant només el rastre
del que ja no sóc. 

No he sigut mai el camí que buscava.
He mirat la meva història com si fos d’algú altre,
incapaç de reconèixer el rostre
que em retorna el mirall.

I ara sé
que no hi ha gàbia perquè mai no hi ha hagut ales,
que la màgia era un nom bonic per al buit.

''No hi ha camí, ni retorn, ni promesa''