Absència

 Si el dolor que sento per dins

té un nom, és el teu abstencionisme,

la manera tan precisa

que tens de no ser-hi.

No em maten les paraules que no dius,

em mata el silenci que les enterra

abans que puguin arribar fins a mi.

Em sento ignorat,

com una ombra que et segueix

i que mai no aconsegueixes veure.

Com un crit perdut entre la tempesta,

que torna sempre al mateix pit,

més buit, més cansat.

Jo hi era,

amb les mans obertes

i el cor sense armadura.

Tu hi eres també,

però tan lluny

que ni tan sols la distància

s'atreveix a posar-hi nom.

I cada dia pesa una mica més

aquesta absència disfressada de rutina,

aquest costum de deixar-me fora

com si estimar-me

fos un esforç massa gran.

Potser el pitjor no és perdre't,

sinó descobrir

que feia temps que caminava sol.