Carn de runa

 

Tinc les entranyes plenes de merda
i la boca plena de nafres,
un grapat de nits mal follades
i mil paraules empassades.

Em cago en tot el que espero,
en cada puta il·lusió,
en aquesta fam de no sé què
que em rosega el poc que soc.

Hi ha un animal dins del pit
que no dorm ni té vergonya,
que em grata les parets dels ossos
i em deixa la ràbia a les genives.

I jo li dono de menjar.

Amb els records que em fan fàstic,
amb les derrotes que no oblido,
amb tota aquella por de merda
que he disfressat de menyspreu.

No vull llàstima.
La llàstima em fa fàstic.
És una mà estesa
damunt d'un cos que ja no escolta.

Vull arrencar-me aquesta crosta
de silencis i excuses,
deixar la vergonya a terra
i trepitjar-la fins que calli.

Però no calla.

Mai no calla aquesta puta veu
que em repassa les misèries,
que em recorda cada pas en fals,
cada vegada que m'he venut
per no quedar-me sol.

I enyoro el dolor.

No perquè sigui noble,
ni perquè em faci més fort.
L'enyoro perquè és brut,
perquè no em ven cap sortida,
perquè no em promet cap demà.

Només ve,
m'escup a la cara
i em deixa davant del mirall.

I allà em quedo.

Amb aquesta cara de fàstic,
aquest cansament de bèstia,
aquesta ràbia sense amo
i les mans buides de tot.

Potser estic fet de runa.
Potser no hi ha res a salvar.
Però encara em crema alguna cosa
sota tanta puta cendra.

I mentre cremi,
mentre em rasqui la gola
aquest crit que no em surt,
continuaré arrossegant-me
per dins de la meva pròpia merda.

No busco la pau.

Vull saber què collons queda de mi
quan ja no em queda res
d'on agafar-me.